Oda a Catalunya des dels tròpics

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança

d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita

orfeons i corrandes,

sinó la duresa del temps que fa navegables els records

i desenterra imatges.

No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,

renova el gust d’oblidades farines

i desvetlla l’ombra d’una flor en un rostre,

sinó el crit de zel fluvial…

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,

zenit del meu cor i de les marxes mudables,

ets tu, Pàtria!

El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,

però no deixen d’arribar-me les barques que endolades

clandestinament…

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel

del teu nom,

aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,

i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d’un palúdic àngel

de madrèpora.

Estrany dins l’aire estrany,

circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres

sentint com el meu cor accedeix a la sirga d’un continent d’agulles,

comprenent el rictus d’aquestes roques tan fabulosament

allunyades dels pins…

Corrandes d’exili

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena

lentament, sense dir re.

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una marededeu

que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida;

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Elegia II

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,

dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Elegia de la represa VI

No em preguntis, amor, per què t'estimo,

si no trobo raons. ¿Però podria

dir-te del rossinyol la meravella

ni el batec de la sang, ni la segura

dolcesa de l'arrel dins de la terra,

ni aquest plorar suau de les estrelles?

¿És que sabries, cert, l'ardent misteri

d'unes ales signant l'atzur en calma,

o el fluir de la font, o de la branca

aquest respir beat quan l'aire passa?...

No em preguntis, amor, per què t'estimo,

si et tenia dins meu i ni sabria

ja veure't com a tu, perquè respires

dintre del meu respir, si dels meus somnis

ets l'únic somni viu que no podria

arrabassar la Mort...

Naufragis

Si em quedés encara una ombra d'estimació de mi mateix, si em respectés ni que fos una mica, provaria de defensar-me. Em diria primer a mi i repetiria després als altres que no he tingut sort. Fins i tot podria carregar les tintes i afegir, en defensa pròpia, que he estat un home perseguit per una malastrugança tenaç i aferrissada. Aparentment, no em faltarien arguments. És cosa de fracassats tenir molts arguments. Sobretot, com a bon mediterrani, em sento disposat a admetre, vivent i totpoderós, l'imperi de la fatalitat. Però he de reconèixer que la meitat de les meves dissorts me les he ben buscades. I sobretot la darrera, la que visc i pateixo encara. Una cosa he après, almenys, i és mirar sense por, fixament, els ulls de la veritat. I la veritat és aquesta: que quan un europeu accepta a Mèxic de posar a la seva porta un gran rètol que diu: Ejerce sin título, cosa que li permet fer de metge sense ser-ho, que quan un europeu es resigna a viure encauat en una ciutat tropical, sense projectes ni amics, amb l'únic tracte dels indis miserables, també podria posar a la seva porta un rètol que digués: Es viu sense títol, o es viu per equivocació, per mandra, per covardia, es viu perquè sí... […] Davant del Tribunal he estat acusat d’abandó de les meves funcions, de desobediència greu, d'abús d'autoritat, d'embriaguesa. Les declaracions dels meu companys, totes adverses, algunes acarnissades, semblaven preparar-me el camí als presidis de les illes Maries. Però, a darrera hora, el nostre cap s'ha alçat per parlar breument a favor meu. Ha sol•licitat, a canvi de la meva llibertat, que se'm prohibís especialment l'ingrés a la Facultat i que fos abandonat a la meva sort. I aquí m'estic, a la ciutat de Tuxpan, a la seva riba esquerra, amb els negres, els mulats, amb la púrria dels indis, amb els borratxons, els pispes i els ganduls. A la porta del meu tuguri un gran rètol que diu: Ejerce sin título... Aquí va a raure la clientela que els curanderos rebutgen o s'espolsen... Quan el dia cau, me'n

Bèlgica

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,

m’agradaria fer-me vell en un país

on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,

i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres

guarnides d’arços, d’oms i de pereres;

viure quiet, no mai assenyalat,

en una nació de bones gents plegades,

com cor vora de cor ciutat vora ciutat,

i carrers i fanals avançant per les prades.

I cel i núvol, manyacs o cruels,

restarien captius en canals d’aigua trèmula,

tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una

ciutat amb uns soldats no gaire de debò,

on tothom s’entendrís de música i pintures

o del bell arbre japonès quan treu la flor,

on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,

on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats

de pipes, de parlades i d’hospitalitats,

amb flors ardents, magnífica sorpresa,

fins en els dies més gebrats.

I tot sovint, vora un portal d’església,

hi hauria, acolorit, un mercat de renom,

amb botí de la mar, amb presents de la terra,

amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria

de veure, per amor de la malenconia

o per desig de novetat dringant,

cases antigues amb un parc on nien ombres

i moltes cases noves amb jardinets davant.

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

Bearn o la sala de nines

(...) Don Toni ho concedia tot, àdhuc cremar la biblioteca, però no podia renunciar als records. Que aquests records eren sovint pecaminosos, no hi havia dubte, però estaven de tal manera encarnats dins la seva ànima que resultava impossible realitzar-ne l’extirpació. Podia condemnar-los o intentar d’ennoblir-los, no suprimir-los. La darrera amant del senyor, la més fidel, la que l’acompanyà en la seva soledat, fou la Memòria, i a les seves Memòries, en efecte, ho ha sacrificat tot: doblers, bon nom, fins i tot la bellesa de dona Xima. Així, doncs, en sentir les paraules de l’esposa, s’alçà dret i va anar a asseure’s a l’altre costat de l’habitació.

―Això mai ―digué―. No m’ho demanis perquè no puc oblidar res.

Pronunciava amb acritud. Davant aquella reacció ella va tenir un instant d’angoixa i s’eixugà una llàgrima. Després, sense dir paraula, començà a replegar el seu equipatge.

―Demà me n’aniré de bon matí. No me’n vaig abans perquè tenc por de sa fosca. Tu m’enviaràs ses meves coses.

Ell l’abraçà amb tendresa. Tornava a esser el mateix de sempre.

―Beneita, pareixes una nina… Tenir por de sa fosca…

Com que es trobaven ara a l’extrem oposat i parlaven en veu baixa, no els podia entendre, però es veia clar que venia la reconciliació. Dona Maria-Antònia, encara que no encertàs a comprendre certs aspectes del seu marit, sabia oblidar i deixar, en cas necessari, les qüestions a l’aire, conscient que el temps i l’oblit són les úniques formes d’arreglar els problemes insolubles. Posseïa condicions de diplomàtica i el que en podríem dir talent de la permuta. La negativa de l’espòs quedava dins un equívoc perquè ella proposava "penedir-se i oblidar"i ell havia contestat que "no podia oblidar res", com si la part important de la qüestió fos la segona en lloc de la primera. Semblava bastant clar que no se penedia, però l’instint pràctic de la senyora, per no haver d’admetre una realitat tan dolorosa, corregué un vel damunt aquell equívoc i començà a negociar, seguidament, altres aspectes. Calia cremar alguns llibres. Per què esperar la decisió del Bisbat? No sabien que Voltaire era dolent, que Diderot fou ateu? S’havia acostat al foc i tenia una mà damunt l’espatlla del senyor.(...)

Vacances pagades

La plaça del Diamant

XIV

(...) Dels ganxos penjaven els fetges molls de sang per dintre i les tripes humides i el cap bullit i totes les tripaires tenien la cara blanca, de cera, de tant estar a la vora d’aquells menjars sense gust, de tant bufar les freixures de color de rosa, girades d’esquena a la gent, com si fessin un pecat... La meva peixatera, amb dents d’or i rient, pesava palangres i a cada escata hi havia, petita que gairebé no es veia, la bombeta que penjava damunt de la panera de peix. Les llísseres, les lluernes, els llobarros, les escórpores de cap gros, que semblaven acabades de pintar, amb les espines a la ratlla de l’esquena com les punxes d’una gran flor... tot sortia d’aquelles onades que a mi em deixaven buida quan m’hi asseia al davant, a cops de cua i amb els ulls fora del cap. Les cols de paperina me les guardava la meva verdulaire, vella, prima i sempre de negre, amb dos fills que li cuidaven els horts...

I tot anava així, amb maldecaps petits, fins que va venir la república i en Quimet se’m va engrescar i anava pels carrers cridant i fent voleiar una bandera que mai no vaig poder saber d’on l’havia treta. Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai més no van ser com l’aire aquell d’aquell dia que va fer un tall en la meva vida, perquè va ser amb abril i flors tancades que els meus maldecaps petits es van començar a tornar maldecaps grossos. (...)

© Institut d'Estudis Catalans

Brida

A la fira dels Folls

jo hi aniria.

Vindria qui sap d’on

-i ningú no ho sabria-

amb els llavis oscats

de molta vida,

traginer de cançons

en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa

a la geniva?

Amor, estel amarg

a la deriva,

em fa senyals: jo vaig

per l’altra riba,

traginer de cançons

en cavall sense brida.

Cadenes són presons

i jo en fugia

pel call dels bandolers

a trenc de dia.

a la fira dels Folls

jo hi aniria

traginer de cançons

en cavall sense brida.

Invasió subtil

(...) A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals.

A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.

M'havia imaginat que el japonè menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.

D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.

Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d'Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava.

Joc

M'he tornat una bola de billar

de vori que rodola empesa sempre

pel tac sinistre i dolorosament,

topant contra les bandes del rectangle,

és repel·lida amb seca violència,

sense parar.

No puc jugar més, retira'm

del feltre verd, jugador empedreït,

deixa'm sentir com van caient les hores,

com cessen el soroll i el moviment,

com, inactiu, el vori es fa de cera,

que fondrà, al capdavall, la mà del foc.

Per què les busques dels rellotges giren en el sentit de les busques dels rellotges?

L’home blau s’està al cafè, fent anar la cullereta dins d’una tassa de poniol. Se li acosta un home magenta, amb aspecte neguitós.

—He de parlar amb vostè. ¿Puc seure?

—Segui.

—No sé per on començar.

—Pel començament.

—El mes passat vaig seduir la seva dona.

—¿La meva dona?

—Sí.

L’home blau triga quatre segons a contestar.

—¿Per què m’ho ve a explicar?

—Perquè des d’aleshores no visc.

—¿Per què? ¿L’estima tant que vol viure amb ella? ¿Ella no l’estima i això el neguiteja?

—No.

—¿És el remordiment, potser?

—No. El que passa és que no em deixa viure. Em truca de dia i de nit. I si no contesto ve a casa. I si no hi sóc em busca pertot. Em ve a veure a la feina, diu que no pot viure sense mi.

—¿I?

—He perdut la tranquil·litat. Des que la vaig conèixer no me l’he pogut treure del damunt ni un sol dia. ¿Vostè no s’ha adonat de res?

—¿Quan la va conèixer?

—Fa un mes i mig. Vostè era a Roma.

Efectivament, l’home blau va ser a Roma fa un mes i mig.

—¿Com ho sap, vostè, que jo era a Roma?

—¿Que no em creu? M’ho va dir ella, quan la vaig conèixer. La vaig conèixer en un curset d’informàtica.

Efectivament, la dona va fer un curset d’informàtica aprofitant que l’home blau era a Roma.

—¿Què vol, doncs?—diu el blau.

—Que m’ajudi a sortir-me’n. No és que no m’agradi, la seva dona. És extraordinària, intel·ligent, sensual. ¿Què li he de dir? Però...

—És molt absorbent.

—¿Oi que sí?—diu, content, l’home magenta, veient que l’home blau el comprèn.

—Té ganes de treure-se-la del damunt.

—Sí, francament.

—No el deixa tranquil ni un moment, ¿oi? Si el veu tot sol, fumant, prenent la fresca, llegint el diari, estudiant, mirant el programa de televisió que més li agrada, el que sigui, immediatament se li estira al damunt i comença a fer-li magarrufes.

—A més, si no estàs del tot per ella es pensa que fa nosa i es posa d’aquella manera que es posa. Per això, tot i que sé que no hi tinc cap dret, vull demanar-li un favor: parli amb ella, munti-li una escena de gelosia, amenaci-la. El que sigui. Qualsevol cosa perquè no ens vegem mai més.

—¿De debò vol treure-se-la del damunt?

—Sí, sisplau.

—Res més fàcil. Faci com jo. Deixi de defugir-la, no s’amagui, sigui amable, tendre, considerat. Estigui més per ella que no pas ella per vostè. Truqui-li, digui-li que l’estima com mai no ha estimat. Prometi-li.

Camí de Sirga

(...) Arribà a cal baster, agafà el que necessitava, féu petar la xerrada de rigor amb el menestral —sempre sobre el tema etern que els obsedia a tots feia més de deu anys—i se’n tornà. De baixada, la visió de la malesa acabà d’aclaparar-lo. Caminava sense ensopegar una ànima, abaltit pel silenci feixuc. La memòria poblava inevitablement les runes, alçava de nou les cases caigudes, traçava carrers, reconstruïa places, retornava gent, però el vell Nelson s’adonava que el record no li responia amb precisió. Tanta runa acabava per confondre’l. La vila que reedificava amb el pensament no era la d’abans. Congregava famílies en llocs erronis, es descaminava a causa de munts de totxos, bigues trencades, marcs estellats de portes i finestres, ferros de balcons o galeries. Trabucava numeracions de cases i rètols d’establiments: feia una sastreria d’una botiga d’ultramarins, una barberia d’un celler; transformava l’obrador d’un cistellaire en una oficina bancària o enquibia els trulls de la vella almàssera del carrer del Timó dins la tenda de roba de la Pujada del castell. Tant o més que la ubicació dels edificis, li costava fer reviure i encaixar els sorolls (cant de galls, martelleig de ferrers, campanades, rodar de carros, pas de cavalleries, motors de tractors i de camions del carbó, xivarri de navegants als molls, bullícia del mercat, barrinades de les mines) que componien antany la remor habitual dividida per la sirena del migdia, callada així mateix feia molts mesos. No els sentiria mai més. La mancança li donava la mesura d’un desastre el començament del qual i la seva magnitud havien agafat la vila de sorpresa.(...).